La persona amb paràlisi cerebral presenta una dificultat en el manteniment de la postura corporal i en la realització de moviments que també pot manifestar-se en els seus ulls. Existeixen diferents formes de paràlisi cerebral segons els trastorns que l’acompanyin, tal com passa amb els problemes visuals associats. Les dificultats visuals específiques de la paràlisi cerebral deriven de les alteracions sensori-motores de l’aparell visual, les més comunes són l’estrabisme, el nistagmus i l’atàxia ocular. Aquests trastorns poden presentar-se aïllats o combinats.
L’estrabisme és una alteració de l’equilibri dinàmic. Els ulls no poden mantenir el paral·lelisme en totes o alguna de les posicions de la mirada. Es deu a un desequilibri entre els músculs agonistes (actuen en la direcció del moviment) i els antagonistes (actuen en el sentit contrari). La desviació d’un ull provoca diplopia (visió doble). En l’adult aquesta circumstància origina un gran malestar visual, semblant al vertigen, i una gran inseguretat per a la manipulació d’objectes o la marxa. En el/la nen/a molt petit el cervell és capaç de posar en marxa mecanismes per anul·lar la imatge que li arriba de l’ull desviat i eliminar la visió doble. Amb això desapareix el malestar, però s’impossibilita el desenvolupament d’una visió binocular correcta, la qual cosa dificultarà l’adquisició de la sensació de relleu i el càlcul precís de distàncies. Tanmateix, l’ull suprimit cau en desús i la seva capacitat visual no es desenvolupa, amb la qual cosa hi apareix una ambliopia (ull gandul).
El nistagmus és una alteració en què els ulls realitzen moviments oscil·latoris involuntaris i rítmics. Quan és d’origen motor es deu a una incapacitat per regular el to dels músculs responsables del moviment ocular. Pot donar-se en un sol ull o en tots dos, ser constant o intermitent, i és molt variable quant a amplitud, direcció i tipus de moviment. De vegades hi ha una posició de la mirada en què el moviment és mínim o inexistent (posició de bloqueig del nistagmus); en aquest cas la persona adoptarà una postura del cap que li permeti mirar amb els ulls en aquesta direcció per veure el millor possible (torticoli compensatori). En alguns casos aquest torticoli ve a complicar més una postura corporal ja difícil.
En l’atàxia ocular es produeixen moviments descoordinats dels ulls que s’escapen al control de la persona. Els moviments poden ser en qualsevol direcció, dels dos ulls alhora o de cadascú en direccions diferents. De vegades s’aconsegueix fixar la mirada d’un o tots dos ulls a intervals de temps variables. Sovint s’acompanya de nistagmus.
A més d’aquests trastorns directament relacionats amb la paràlisi cerebral poden presentar altres problemes visuals relacionats amb el procés patològic que ha originat la paràlisi cerebral (accidents vasculars cerebrals, alteracions genètiques, infeccions, traumatismes, etc). Els més freqüents són els defectes en el camp visual (quadrantanòpsies i hemianòpsies) i el dèficit visual per afectació de la via òptica (atròfia del nervi òptic, ceguesa cortical, etc.).
El tractament oftalmològic va dirigit a millorar les funcions alterades a conseqüència de les lesions orgàniques. Com més precoç sigui millor serà el resultat perquè depèn de la plasticitat cortical per elaborar nous circuits. L’edat ideal per iniciar-lo és abans dels 3 anys.
A tots aquests trastorns relacionats amb la paràlisi cerebral cal afegir qualsevol altra patologia visual que pugui donar-se en la població general, així com els canvis visuals naturals associats a l’envelliment de la persona.
Per concloure, direm que la visió és un acte complex que es basa en l’experiència. Que per dur-se a terme requereix la integritat de l’aparell visual i de la capacitat cognitiva suficient per poder processar l’experiència i transformar-la en coneixement. I qualsevol circumstància que dificulti aquest procés tindrà conseqüències en el desenvolupament visual i en les adquisicions psicomotores que depenen d’una correcta capacitat visual per dur-se a terme.
